dijous, 13 de juny del 2013

Les molses

Formant coixinets damunt d'una roca nua, sobre el tronc dels arbres, entapissant corrents d'aigua més o menys discontínues, al costat de les fonts, a les teulades etc.., podem trobar una sèrie de plantes que de segur que ens són familiars i que, poc o molt, formen part de les nostres vivències com a observadors de la natura. Es tracta de les molses (briòfits), que abandonaren la vida aquàtica fa uns 350 milions d'anys (edat que s'estima que tenen els registres fòssils fins ara trobats a l'Antàrtida i a Rússia), integrant-se en el paisatge terrestre i que, juntament amb les falagueres (pteridòfits) donaren pas, fruit del procés evolutiu, a les plantes que actualment dominen el medi terrestre, les plantes amb flors o espermatòfits.


Les molses, atès el seu origen aquàtic, són més abundants als llocs humits i poc assolellats, encara que també les podem trobar dins l'aigua i en llocs eixuts. En general presenten color verd més o menys intens, però quan es deshidraten i aturen llur activitat fotosintètica, presenten color verd més fosc o bé groguenc.

Les molses es fixen al substrat mitjançant una mena d'arrels, els rizoides que intervenen poc en l'absorció d'aigua i de substàncies. L'absorció es fa per tota la superfície de la planta i passa després de cèl·lula a cèl·lula, per tant no tenen teixits conductors pròpiament dits. El cos de la planta que normalment veiem anomenat gametòfit està format per una sèrie de tiges anomenades caulidis d'on ixen una mena de fulletes, els fil·lidis, que recorden l'aspecte de les fulles de les plantes vasculars.


La reproducció de les molses és ben curiosa i té dues fases, una sexual i l'altra asexual. Sobre el gametòfit es formen els òrgans sexuals, els masculins o anteridis, productors d'espermatozoides i, els femenins, els arquegonis, que contenen un sol gàmeta femení, l'ovocèl·lula. Quan l'anteridi madura els espermatozoides queden en llibertat i neden per l'aigua fins el coll de l'arquegoni; el primer espermatozoide que hi arriba fecunda l'ovocèl·lula i origina un embrió, l'esporòfit, que anirà creixent fins convertir-se en l'esporangi o càpsula que és l'òrgan que conté les espores. Quan l'esporangi madura solta les espores que es dispersaran arrossegades per l'aire. Quan una espora cau en un lloc adequat germina i produeix un nou gametòfit, iniciant-se així un nou cicle reproductiu.

El valor ecològic de les molses és molt elevat; són l'hàbitat d'animals petits: és calcula que a un metre quadrat de sol cobert de molsa pot hi haver fins 100.000 artròpodes i cucs habitant-hi; per la seua gran capacitat de retenció d'aigua, modulen la humitat ambiental absorbent l'excés d'aigua quan plou i alliberant aquesta quan l'aire es fa més sec; serveixen de material de construcció de nius a diferents tipus d'aus i de mamífers i moltes aus insectívores cerquen el seu aliment durant l'hivern en les molses i, a més, formen part de la dieta d'animals vertebrats que viuen en llocs freds, com ara, el ren; protegeixen el sòl i serveixen de substrat per a la germinació de llavors d'altres plantes, la matèria vegetal creada pel creixement continu de molses sobre les roques i l'escorça dels arbres, dóna un pas a la successió que permetrà a las plantes vasculars assentar-se posteriorment; amb la seua acció fotosintètica absorbeixen el CO2 i desprenen oxigen i, en simbiosi amb algunes colònies de cianobacteris, fixen el nitrogen atmosfèric. La major part de les espècies de molses son molt sensibles a la contaminació ambiental i son indicadors així, de la salut del medi en el qual s'hi troben.



Però si és important el seu valor ecològic, no ho és menys el valor que els humans els hi hem atorgat a través de la història. Hi ha una roca, la tova calcària, l'origen de la qual està estretament lligada a la presència de molses i altres briòfits en els llocs on s'hi ha format. El procés és el següent: l'aigua de pluja, en filtrar-se en el sòl dissol la roca calcària carregant-se de carbonat càlcic i en emergir a la superfície precipita aquest mineral, el qual es diposita sobre els vegetals presents en l'ullal o font d'emergència: molses i tiges d'altres vegetals. La superposició d'aquestes capes mineralitzades forma la tova calcària, de la porositat de la qual n'és responsable la molsa sobre la qual s'ha format. Aquesta pedra, associada a sistemes fluvials i lacustres i que en castellà s'anomena toba, ha estat amplament usada en construcció i decoració i la seua abundor està associada a diferents topònims: Valle de Tobalina (Burgos), alguns municipis el nom dels quals és La Toba a les províncies de Guadalajara i Jaén, entre altres. També, i derivat de molsa, trobem en la toponímia el municipi lleidatà de La Molsosa i el nom Carrer la Molsa, a localitats com Dénia, Reus o Camprodon.
I tornant a les molses, n'hi ha una, l'esfagne, que pertany al gènere (Sphagnum), que és amplament utilitzada en jardineria per la seua porositat que li confereix una extraordinària capacitat de retenció d'aigua: 5 quilograms de planta seca poden retenir fins a 100 litres d'aigua. A més, aquesta molsa, pel seu alt contingut en aigua àcida i manca d'oxigen, fa que siga pràcticament estèril a bacteris i altres microorganismes, és per això que a la I Guerra Mundial va ser molt utilitzada mesclada amb all (un altre antisèptic) per a la fabricació d'apòsits amb els quals curar les ferides i que també se la utilitze en la fabricació de filtres per a la depuració d'aigües contaminades.


En les zones rurals d'arreu del Planeta han estat utilitzades des d'antuvi per emplenar coixins, matalàs i nines de drap, per folrar els bressols dels nadons a fi mantenir-los secs, i per absorbir els pudents orins a les porqueres.
Però potser que la vivència més propera d'aquestes plantes per a molts lectors haja estat l'ús que se n'ha fet per a recrear l'escenari rural en el que suposadament es va produir el naixement de Jesús. Des que es van posar de moda els pessebres amb molsa, molta gent va a muntanya abans del Nadal i n'agafa catifes senceres sense ser conscients, moltes vegades, del perjudici que tal acció comporta per a la natura.
En la nostra llengua hi ha expressions derivades les propietats de la molsa, com ara, quan li diem a algú que està molsut, en referència a que té molta matèria carnosa, o el refrany “Pedra que rodola no cria molsa”, que significa que qui va pel món sense consell ni guia no troba ningú ni res que el protegisca.
I per acabar, i en referència al costum que tenen moltes persones d'anar a la serra a collir molsa per al pessebre quan arriba el temps de nadal us deixe dos enllaços, un, a la generalitat de Catalunya, sobre les bones pràctiques per recollir molsa i, l'altre, a la revista Mètode, sobre les conseqüències que comporta per a la supervivència del liquen, la Cladonia mediterranea, la seua recol·lecció en confondre'l amb una molsa.

16 comentaris:

  1. Buen reportaje y buenas fotos, me estás aprendiendo muy bien, enhorabuena Joan.
    raúl

    ResponElimina
  2. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. que es el seu nutrient i quin son els partivulars carectaritzes

    ResponElimina
  4. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  5. Les fotografies són de molta qualitat i permeten fer-se millor a la idea de com és una molsa

    ResponElimina
  6. jo vull saber l'habitat!!!!1!111!!!1!"8jijojfvjfojfvojhfvojjfvofhvjidch9u hu9fv

    ResponElimina
  7. Com es el teixit senzill o especialitzat

    ResponElimina
  8. No m'ha quedat clar.
    Es fan per bulbs, estolons, esqueixos, espores, rizomeso per tubercles?

    ResponElimina